WISLAWA SZYMBORSKA

Wislawa Szymborska va néixer el 2 de juliol de 1923 a Bnin, que avui forma part de Kòrnik, prop de Poznan, a l’oest de Polònia. Actualment viu en un bloc d’un suburbi de Cracòvia, la ciutat de la que no s’ha mogut des que la seva família hi va emigrar quan ella tenia tan sols vuit anys, a l’any 1931.

A Espanya es va donar a conéixer amb la primera traducció de la seva prosa, “Lecturas no obligatorias” ( Alfabia), una selección de les vibrants notes que durant anys va publicar en una particular secció dels diaris.

Al llarg de la seva vida ha rebut molts premis i reconeixements entre els que figura el Premi Nobel de Literatura l’any 1996.

En una entrevista que li va fer a casa seva, el desembre de 2009, un periodista del diari El País, una de les preguntes va ser si era feminista i ella va respondre: Jo em negó a tenir cap etiqueta però a Polònia les feministes tenen molta raó i moltes coses per les que lluitar: pels sous, pels drets que tenen a veure amb el seu cos, perquè encara hi ha sectors reaccionaris dins l’església…Somnio en el moment en que les feministes no siguin necessàries.

Magda Simon

lA DONA DE LOT

Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
i esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere.
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,
fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.

Wislawa Szymborska

( Magda Simon )

ELS NOSTRES AVANTPASSATS

Algun dia,sense preses,quan hagi après a fer àlbums de fotografies digitals, en faré un pels meus néts. Fa molt de temps que la idea em balla pel cap. Ha de ser un álbum molt especial on hi surtin els avantpassats de la família fins els rebesabis.Perquè si és un álbum bonic i amb comentaris els ajudarà a conèixer-los. Sempre hem sentit i hem experimentat que molts retrats dels nostres ascendents acaben llençats perquè ningú ens sap donar raó de qui són els representats.

Malgrat tot, és trist pensar que màxim ens recordaran dues generacions.

Magda Simon

UN LLOC PER L'ENTUSIASME

Vaig anar a veure “l’exposició 1909: fotografia, ciutat i conflicte”. Aquesta mostra forma part dels actes de commemoració del centenari de la Setmana Tràgica.És una exposició que vol oferir una visió espectral de la producció fotogràfica barcelonina del primer quart del segle XX.

A través de la fotografia es pot copsar com era la societat d’aquella època. Es poden veure per una banda els espais luxosos per on es movia l’alta burgesia, rica, acomodada, benestant i per l’altra banda els espais insalubres on vivia la classe pobra, treballadora, obrera.

Em va commoure especialment una fotografia, feta en una fàbrica, on s’hi poden veure nens treballadors, infants que deurien tenir no més de nou o deu anys.

Tot plegat em va fer reflexionar: a vegades diem que actualment hi ha països on els nens están obligats a treballar, els exploten i no reben cap mena d’educació.No tenen cap perspectiva de millorar la seva situació, allò és el que els tocarà fer durant la resta de la seva vida.Ens escandalitzem de moltes coses que aquí també les van patir els nostres, no tan llunyans, avantpassats.

Per sort ens hem reeixit prou bé. Ja sabem que tot podria funcionar molt millor però s’han aconseguit moltes coses que han afavorit el progrés: actualmente no hi ha cap nen sense escolaritzar, vivim en un estat democràtic, hi ha una sensibilització social... Tot això, ha estat possible gràcies a l’actuació de persones que han demostrat una grandesa d’esperit, actuant per la llibertat i el benestar d’un poble.Ens hem alliberat de tabús i imposicions que ens oprimien. El camí ha estat llarg i difícil i encara queda molt per fer però tots podem posar el nostre granet de sorra per aconseguir un món més just i que es respectin els drets de tots els homes i dones.

Volem ésser una llum que brilli enmig d’un món complicat, com diu en Salvat Papasseit: "Sigueu, almenys cada u de vosaltres, una cuca de llum”.

Magda Simon

LA NOVA CANÇÓ

LA " MERY "

Va ser una gran revolució!

Doblegar humilment no calia

nostres sofrages vers el terra.

Quin gran avenç s’aconseguí!

Els que vam viure aquell passat

un gran monument li faríem!

Magda Simon

ELOGI DEL DRAC

Maria Mercè Marçal en l’Elogi del drac ens diu que el drac és el poder terrible d’allò que en nosaltres resta del que queda exclòs.

A la vida hi ha quantitat de dracs que oprimeixen i que són la causa de sofriments que alhora desencadenen anhels interiors,forces amagades que van treballant en la clandestinitat , perquè per molt que el drac encalci, en el seu interior l'ésser humà és lliure i crea, planeja, desitja , somnia… i amb aquesta força interna gegantina, pot vèncer el maligne perquè tota aquella energia acumulada tard o d'hora surt i es manifesta amb accions extraordinàries, singulars, insòlites. Per això , crec que Maria Mercè Marçal elogia el drac perquè si no fos per aquest ésser malèfic no es desvetllaria en el nostre interior aquest impuls vital que ens transforma i ens ajuda a vèncer-lo.

Magda Simon