LA NOVA CANÇÓ

La dictadura va reprimir la llengua i la cultura catalanes i qualsevol manifestació d’identitat nacional catalana. La història de Catalunya durant el franquisme és la història de dos mons que conviuen en diferents condicions.D’una banda, el món del poder, el de la censura, el de les prohibicions.Un món tancat, inflexible, immòbil. El món que imposava silenci i obediència, el dels vencedors de la guerra. De l’altra cal destacar un altre món: el de la lluita clandestina de les forces polítiques, el de la resistència, en definitiva.

La tasca que es va fer a tots nivells va ser fonamental perquè, un cop tombada l’estaca, i alliberats, Catalunya seguís dempeus, i recuperés el que tenia abans de l’arribada d’aquella gent “ que trucava de matinada”…

Cal destacar en aquest marc tan hostil la força de la “NOVA CANÇÓ”. Molts cantants, defensors de la identitat del nostre país, van composar cançons que, amb paraules metafòriques , creaven una complicitat profunda entre el cantant i el públic perquè transmetien la realitat que vivia una nació doblegada.Va ser un moviment reivindicatiu de les llibertats. Així podem recordar el “ Silenci” d’en Lluís Llach ,com a la seva cançó deia:”..sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”, dirigint-se al públic. Problemes seriosos ,cantats i viscuts amb gran sentiment i intensitat.Igual que en Lluís Llach podria esmentar d’altres cantants com Joan Manuel Serrat, Raimon… i tants d’altres! amb cançons que “ el que deien “ tocava les arrels més pregones dels sentiments d’un poble.

Entre aquest ventall tan variat de cançons n’hi ha que toquen la realitat però d’una manera més divertida. Nosaltres hem escollit La gallineta d’en Lluís Llach perquè és una cançó de protesta però en clau d’humor.

Magda Simon

Recital Marina Rossell

DORM NINÓ

Què volen aquesta gent ( Lluís Serrahima- Maria del Mar Bonet )

Cançó:” Què volen aquesta gent “( Lluís Serrahima- Maria del Mar Bonet )

Pensant en la proposta del curs en que treballarem la “ Memòria de la transició a través de la cançó i la literatura”, els records de fets tràgics del passat m’han impulsat a triar aquesta cançó inspirada en l’assassinat , en temps de la dictadura, del jove estudiant de dret, Enrique Ruano.Aquesta mort ha quedat impune i és una ferida oberta en el cor de tots els que estimem la democràcia i la justícia.

Aquests fets cal explicar-los perquè les noves generacions coneguin el que va succeir en un passat, no tan llunyà. El fet és que la joventut, àdhuc els sectors més d’esquerra,ho ignoren tot, tant de la seva vida com de la seva mort. Fins i tot el seu nom. Com també desconeixen la història i els noms d’altres estudiants i treballadors víctimes del franquisme.

Conèixer aquests fets ha de servir no per crear odi i venjança, sinó perquè les properes generacions lluitin per una societat on es respectin les diversitats culturals, les diferents creences, combatin qualsevol forma d’opressió o explotació… Que sapiguem forjar una societat on hi hagi més solidaritat i més justícia.

Enrique Ruano era estudiant de Dret de la Universitat Complutense , que morí el 20 de gener de 1969 precipitat des d’un setè pis tres dies després de la seva detenció policial per escampar propaganda al carrer durant unes jornades de protesta contra el règim de Franco.Tant ell com d’altres víctimes estudiantils es van quedar en el camí lluitant ,en època de dictadura, pels actuals drets i llibertats, i les noves generacions, nascudes en democràcia, en tenen un deute històric.

Com deia un dels organitzadors d’una convocatòria que es va dur a terme el 20 de gener d’aquest any per recordar, el dia que feia quaranta anys de la mort d’Enrique Ruano , aquest assassinat va ser un cas paradigmàtic d’impunitat judicial i política, a més d’un oblit per part de la pròpia societat.Després de la mort de Ruano, Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet van compondre una sentida cançó titulada: Què volen aquesta gent.

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.

La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.

Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.

Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.

De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.


Si teniu interès en rebre més informació sobre aquest fet us podeu connectar a aquests links:

http://www.kaosenlared.net/noticia/intervenciones-acto-memoria-enrique-ruano-casanova-asesinado-dictadura

http://www.cancioneros.com/nc/2090/0/que-volen-aquest-gent...

Magda Simon